Quina és la teva història amb el cafè?

Escric això des del meu piset del Raval. Estic amb la finestra oberta perquè encara que sigui a mitjans de setembre segueix fent calor. Visc davant d'una plaça, són les 7 de la tarda i hi ha nens jugant, gossos bordant, amigues conversant a la terrassa del bar del davant. Si baixo i camí cap a la dreta, hi ha la fleca del barri; i si segueixo 400 metres ja directament arribo a la meva cafeteria preferida. Avui vaig anar a fer el meu tercer cafè del dia allà. No necessitava beure aquest tercer cafè. Però sí que saludar algú amb la calidesa que dóna una rutina.

Vaig beure el meu primer cafè als 29 anys. Aquest crec que és un dels meus fun facts més rars -dels quals puc confessar- tenint en compte que treballo amb cafè des de fa molt abans. A casa meva de la infància es bevia mat, no cafè. Aleshores, sent jo una personaja molt malenconiós, doncs aquí no hi ha cap enyorança. Aquesta devoció que sento per la meva tasseta de cafè no em porta a cap altre lloc que no sigui Barcelona. Aquest record està lligat a aquesta ciutat.

Gairebé la totalitat dels 12 anys que porto aquí està travessada pel cafè. Lluny de la meva zona de confort, de les meves amigues i de la meva família, em vaig haver de convertir en una altra versió de mi mateixa. Crear noves rutines i una nova zona de confort amb noves amigues. Aquí és on vaig començar a buscar a cafeteries, a quedar per fer el tallat després de dinar, a provar el filtre que va portar un col·lega random de Dinamarca aquella esperança que, encara que em separin 12.000 quilòmetres del meu primer lloc favorit del món, puc construir altres llocs favorits, altres rituals i mantenir-los.

Aparentment demà plou i baixa la temperatura. Sortiré a agafar un tros de coca de panner per esmorzar amb una tassa de batch mirant la plaça buida al matí ia la noia del bar del davant també bevent-se el seu primer cafè amb piti abans de muntar la terrassa.

Fa uns anys tenia un antic molinet manual: gira que gira la maneta, t'ho havies de guanyar, el cafè de cada dia, però val la pena. Després, com que la feina m'ocupava una porció cada cop més gran del meu temps, he de renunciar a aquella màgia per passar a l'elèctric. Però les cafeteres, aquelles no es toquin: en tinc quatre, i totes són estrictament necessàries.

La premsa francesa me la regalarà una amiga veneçolana que estava buidant casa seva a Tenerife. Encaixa perfectament a la meva melodia matinal: una mica més d'un minut, ni massa intens ni massa suau, és el meu cafè preferit. No hi surten més de dues tasses i està perfecte així: la primera a la terrassa, la segona just a arribar a la feina.

Per als dies de guàrdia hi ha la màquina de filtre, que és programable. Encara que el resultat no m'acaba de convèncer del tot, despertar-me amb aquella fragància celestial que ja impregna la casa em fa sentir un privilegiat, i en surt tanta quantitat que puc llençar un termos enter. Vint-i-quatre hores de feina ja són infumables de per si, i la cosa empeora si s'ha de recórrer a unes horribles càpsules o —argh!— al soluble.

La moka, en canvi, és a la tarda. Quan la va posar al foc va pensar en la meva àvia, dempeus mentre esperava veure la primera gota per baixar i després apagar la flama al primer glo-glo. «La densitat és diferent, cal remenar», deia mentre feia girar una cullereta dins del pot, abans de servir el cafè a les tasses de vidre verd de la casa del mar. Feia servir un cafè comercial, amarg, i hi posava sucre blanc. De tant en tant ho faig també jo, per honorar la seva memòria.

La Pavoni la regalé al meu pare i em sap greu veure que no hi havia feeling entre tots dos. Però ella necessita temps per escalfar-se i el meu vell sempre té una gran paciència, tret de quan vol prendre's un cafè. Així que la recuperé, i la faig servir quan tinc convidats a l'hora d'esmernar: aquella palanca cromada que cal baixar impressiona tothom i l'espresso que surt és perfecte per fer-hi un affogat.

Quatre ginys, quatre begudes, quatre moments irrenunciables. Escrivint, m'han vingut ganes de buscar el cinquè…

Recordo aquell cafè gairebé amb la mateixa claredat amb què recordo Madrid.

Era ja mig matí, amb la calor suficient perquè haguéssim començat a buscar el costat amb ombra de cada carrer. Portàvem una estona caminant sense gaire pla, en aquell punt entre l'esmorzar i el que vingués després, quan vam trobar un petit cafè amagat dels carrers més transitats. Dins s'estava fresc i en calma, amb el suau dringar de les tasses i el murmuri baix de les converses.

Vaig demanar un espresso. El barista em va explicar que feien servir grans de NOMAD , un TORRADORA de Barcelona del qual havia sentit a parlar però que mai no havia provat. Em va semblar una mica estrany descobrir cafè de Barcelona a Madrid, però en aquell moment no li vaig donar més importància.

El cafè va arribar en una tasseta de ceràmica, amb un got d'aigua al costat. Recordo que el primer glop va ser inesperadament lluminós: afruitat i gairebé dolç, sense la intensa amargor que solia associar a l'espresso. Després d'això, em vaig relaxar. En lloc de beure-m'ho ràpid i tornar a sortir, em vaig quedar allà, girant la tassa entre les mans i fent petits glops mentre veia passar la gent per la finestra.

No hi va haver res especialment important aquell matí. No vam visitar cap monument famós ni vam tenir cap gran revelació. Després del cafè, vam pagar, vam tornar a sortir al sol de Madrid i vam seguir caminant.

Però, d'alguna manera, és precisament per això que ho recordo.

Anys després, cada vegada que veig una bossa de grans de NOMAD , penso en aquell petit cafè: la sala fresca, la llum intensa de fora, les cames cansades de tant caminar i aquesta sensació de no haver d'estar enlloc en concret. Durant uns minuts, Madrid es va reduir a una cosa molt senzilla: una petita tassa de cafè, una cadira al costat de la finestra i el temps passant de manera inusualment lenta.

A la muntanya gairebé tot se simplifica. Dorms vestit, et dutxes cada tres dies, menges el que hi ha. El confort cap al sac de dormir, i és un tracte just: pagues en comoditat per allò a què has vingut, les grans muntanyes. Però hi ha coses que no se simplifiquen, perquè ja no tenen a veure amb la comoditat. Són el que ets.

Al trekking del Manaslu, a l'Himàlaia, em feia un filtre cada matí. No per tossuderia (bé, una mica sí), sinó perquè, si no, el meu matí no arrenca. Preparar-lo va resultar més complicat que el mateix trekking: filtrar l'aigua i remineralitzar-la, preescalfar tot el que es pogués, refer la recepta cada dia perquè ahir ja no funcionava a la nova altura. Buscar un dripper més lleuger i que no li robés calor a l'aigua, guardar els filtres de paper i el cafè ben tancats. Ficar-ho tot al meu propi necesser cafeter, que jo m'entestava a dir que no pesava tant. En llocs tan bonics com Samagaon (3.560 m) o Samdo (3.860 m), l'aigua bull per sota dels 90 graus, i creieu-me: això no és el més difícil.

Per què complicar-se tant, si hi ha els sobres de drip i el cafè soluble? Si en alguns pobles fins i tot tenen màquina d'espresso!

Perquè, per mi, fer cafè no és només un ritual. Són vint minuts tot sol amb mi i, alhora, del tot aquí i ara. Mires l'aigua, com infla el cafè, el raig, el cronòmetre i la bàscula; i alhora veus la vall, el sol tocant els cims, sents com es desperta el campament, notes el fred a les mans. El que és petit i el que és immens caben al cap alhora, sense esforç. No conec cap altra manera tan fiable de ficar-me de ple en el que està passant i posar-me a punt pel dia.

A sota, fer cafè és un gust. A dalt resulta que és una necessitat. Quan et treuen tota la resta (encara que sigui per un parell de setmanes), el ritual és l'única cosa que segueix intacte de qui eres abans.

Les muntanyes et deixen una osca. La meva no la trobo a les fotos, sinó als matins, quan per costum escalfe el dripper més del compte i, per un segon, sento despertar-se el campament.

A casa, el cafè sempre va significar un moment. El so de la cafetera al matí, l'olor que omplia la cuina i aquella primera tassa que prenien els meus pares, que semblava dir que el dia ja podia començar. Durant anys ho vaig veure com un simple costum, fins que em vaig adonar que, en realitat, era una petita manera de parar.

Ara tinc el meu propi ritual. La primera tassa del dia no es pren amb presses. Mentre la resta de la casa comença a despertar-se, em sento uns minuts, cafè a la mà, i gaudeixo d'aquest petit silenci abans que comenci el soroll, l'esmorzar, les meves filles, els preparatius per anar a l'escola oa la feina i tota la resta.

Amb el temps he descobert que el que més m'agrada del cafè no és només el cafè. És tot allò que l'envolta: la tassa que has triat, l'olor abans del primer glop, el moment del dia i, sobretot, la sensació que durant uns minuts no has de fer res més.

Potser per això cada vegada paro més atenció al que bec. Perquè una bona tassa pot durar cinc minuts però pot convertir aquests cinc minuts en un dels millors moments del dia.

I suposo que aquesta és la meva història: no necessito una gran excusa per fer cafè. Només necessito que sigui l'hora del meu cafè.

Quan vaig arribar a Vancouver, el 2015, vaig començar a treballar a Tartine Bread and Pies. Tothom semblava ser-hi pels pastissos i les postres. Jo també els mirava, però mentre els altres parlaven de pastissos, jo estava cada cop més pendent del que passava darrere de la barra treballant com a barista. Vaig començar a obsessionar-me amb els cafès que servia i preparava ia aprendre de les manies de cada client. Per què cadascú buscava el cafè de manera diferent? Que potser no els valia prendre un cafè i un punt?

El cafè el portava Revolver Coffee i vaig començar a obsessionar-me a trobar quin era el millor i per què. Primer pensava que es tractava d'aconseguir l'extracció perfecta: pes, calibratge del molí o màquina, ràtios, etc. Posteriorment, vaig començar a entendre els processos i formes de cultiu, alçades, assecat, etc. Fins que, finalment, en part gràcies a Scott Rao, em vaig obsessionar amb el torrat, les corbes i els maleïts cracs.

Recordo especialment un Colòmbia Pink Bourbon de la família Restrepo. No sé si va ser la primera vegada que vaig entendre realment el que podia arribar a ser un cafè, però sí que sé que després de tastar-lo vaig començar a escoltar les tasses d'una altra manera. Ja no era simplement cafè: hi havia origen, varietat, procés, torrat, mans i llocs darrere.

Crec que aquí va començar el meu problema.

Ho volia entendre tot. Em vaig començar a tornar un boig obsessionat amb la física del cafè i els meus amics van passar de sentir-se interessats per les meves històries mentre els preparava cafè a casa a agafar certa mania d'anar a classes de física un diumenge a la tarda.

Quan vaig tornar a Espanya, em vaig comprar una Rocket Appartamento i un Niche. Després van arribar els filtres, el V60, l'Origami, el cold brew… i, quan vaig pensar que ja n'havia après prou sobre extracció, va aparèixer una nova pregunta: i si el cafè que estava buscant no existia?

Aleshores vaig començar a torrar.

Vaig fer un curs amb Scott Rao, em vaig comprar un Aillio Bullet d'1 kg i vaig començar a torrar els meus cafès. Al principi, per a mi. Massa excedent de cafeïna. Després, per a amics. I, gairebé sense adonar-me'n, durant el permís de paternitat del meu segon fill, vaig acabar muntant Norte Coffee Roasters.

Han passat anys i, encara que el meu problema obsessiu-compulsiu s'ha alleujat, segueixo tenint algunes manies. Als matins, flat white. Després de dinar, espresso. Els caps de setmana, V60 o Origami. A l'estiu, cold brew amb gel i una rodanxa de taronja.

I encara preparo cada espresso com si aquella tassa fos la primera.

Potser perquè, en certa manera, ho continua sent.

Una borsa nova, un ritual nou

Cada bossa nova de cafè comença igual per a mi.

L'obro, faig olor dels grans, comprovo la data de torrat i després començo a ajustar el meu molinet Philos. El primer espresso a la meva Linea Micra poques vegades surt perfecte, però això és just el que m'agrada: provar, canviar la mòlta i trobar a poc a poc la tassa que busco.

Sovint em porto grans de diferents torradors quan viatjo, així que cada borsa se sent una mica diferent. Algunes em recorden una ciutat o un cafè; unes altres simplement passen a formar part dels meus matins durant unes setmanes.

Aleshores, un dia, la borsa s'acaba.

Netejo el molinet, obro una altra, i el ritual torna a començar.

Abans del primer glop, sempre apropo la tassa i respiro. Uns segons, res més.

No ho faig per res en concret. És el moment en què encara no ha començat el dia, però ja gairebé.

Després bec, i ja és igual si està bo o regular. El millor ja va passar.

Tinc una petita mania amb el cafè: no m'agrada prendre'l amb presses ni de cap manera. Necessito el meu moment, la meva tassa, asseure'm en un lloc que m'agradi i beure-m'ho a poc a poc. No és tant el cafè en si, sinó tot el ritual que l'envolta.

Quan viatjo, una de les primeres coses que faig és buscar una cafeteria on em vingui de gust quedar-me una estona. M'agrada observar la gent, mirar per la finestra i sentir que durant una estona formo part d'aquest lloc.

Suposo que és la meva manera de crear una petita rutina sigui on sigui. Si em manca aquest moment, noto que el dia ha començat d'una altra manera.

Vaig començar a prendre cafè alhora que començava a desenvolupar la meva vida adulta, fora de casa. Anar a un cicle de cinema, veure una exposició d'art contemporani, visitar un amic que feia un taller**... Tot eren** excuses per anar a fer un cafè abans o després, pel centre de Buenos Aires.

Els «cafès notables» són un símbol de la ciutat, i en vaig començar a freqüentar diversos: al London City**, del qual va ser habituat Cortázar,** vaig conèixer el «cafè vienès» (inexistent a Espanya); a La Biela, per on van passar Borges i Bioy Casares, feia una parada abans del circuit de museus de Recoleta; a Margot de Boedo em vaig somiar com un tanguer dels anys 40.

Ja instal·lat a Madrid, vaig conèixer el «cafè d'especialitat» i des d'aleshores m'ha costat prendre «l'altre», però el ritual encara hi és: passar per Dot abans de l'Escorxador; un llibre o una revista al costat de la finestra a Toma; un esmorzar amb iogurt i granola a Bartolo**,** aquí**,** a la meva nova llar, Alcalá de Henares. En bona companyia.

Guardo un record lúcid de l'home que s'asseia al costat de la taula del menjador. De vegades m'embalhava perquè fos jo qui li preparés la tassa… Jo sempre li preguntaria: «Com m'ha sortit?». Ell sempre responia: «El millor que he pres mai».

L'origen que feia servir? L´amor d´un fill de 10 anys.

Sent estudiant universitari, un amic em va presentar la cafetera moka el 2018. De seguida me'n vaig comprar una perquè estava intentant estalviar en cafè.

Al principi vaig experimentar amb cafè de supermercat, fins que vaig descobrir un local a prop de casa meva que venia fruits secs i un cafè sorprenentment bo. Probablement aquest va ser el començament del meu cau de conill.

Un temps després, quan ja treballava, algú em va preparar un cafè amb una màquina d'espresso de bombament manual: la Wacaco Picopresso. Em va fascinar la idea que es pogués preparar una cosa tan semblant a l'espresso amb una màquina tan compacta, així que, com era d'esperar, me'n vaig comprar una.

Més tard vaig descobrir una cafeteria d'especialitat a Grècia i vaig començar a demanar cafè mòlt. En algun moment es van equivocar amb la mòlta i em van enviar un cafè massa fi. 😭

Va ser llavors quan vaig pensar: val, es va acabar, em muntaré un equip com Déu mana. Vaig demanar un bon molinet manual i una bàscula per a cafè, i la resta és història.

Avancem fins avui i, d'alguna manera, he acabat amb una Gaggia Classic Evo Pro E24, una Eureka Mignon Zero i un munt d'accessoris de cafè que per descomptat no necessitava ... jaja.

Jo vaig començar a fer cafè quan vaig començar a estudiar per a unes oposicions. El cafè no m'havia cridat mai l'atenció, era aquella cosa amarga que la meva mare feia amb la cafetera de degoteig primer i després amb la italiana. El cafè de supermercat era l'únic que coneixia fins que de mica en mica vaig anar coneixent el cafè d'especialitat.

Vaig adonar-me que el cafè no havia de saber a cremat i que podia tenir notes, sabors i colors diferents. El cafè de mica en mica va passar de ser una necessitat a un ritual diari, un moment de pausa i reflexió.

El meu interès pel cafè va continuar creixent i penso que va arribar al seu moment més memorable quan vaig viatjar a Colòmbia i vaig poder visitar diverses finques cafeteres. Tota una experiència que mai no oblidaré.

Tot va passar a l'època del Covid-19. El temps passava a un altre ritme, les rutines en línia i en remot es van tornar repetitives, i l'avorriment i la manca de contacte i intercanvi humà es van fer insuportables.

Va ser llavors quan vaig començar a crear el ritual diari d'anar a una pastisseria, i Andrea, un barista sicilià format a Austràlia, va començar a atraure'm cap al que a poc a poc s'ha convertit en una obsessió positiva: entendre i trobar cafès extraordinaris.

Andrea és un barista increïble, molt tècnic i amb molts coneixements, però capaç de resumir i transmetre la informació als novells, com era jo, de manera comprensible. Parlàvem de cafè i de tota mena d'esports, i aviat em vaig trobar comprant el meu primer molinet i el meu primer equip de preparació, que des de llavors es va convertir en una nova i agradable rutina a casa, i que comparteixo amb la meva parella.

Una de les coses que més m'agrada al matí és despertar-me i escoltar el meu fill de 2 anys i 4 mesos dient, a les 06:30 h del matí, només despertar-se: «Pare, fafè». Quan ha dit això, m'aixeco, m'agafa de la mà i em posa davant de la nostra cantonada del cafè.

Aquí tenim totes les maquinetes que ens hem pogut gaudir. Però al matí el ritual és fer-nos un filtre americà amb la Moccamaster. Ell ja se sap el procediment: jo l'ajudo amb les dosis a moldre, amb l'aigua a posar, pujant-lo perquè toqui el botó.

I el següent, un cop tenim les tasses llestes, és despertar la mare. I sé que el que més li pot agradar és saber que el cafè ja està llest, i més si li ho notifica el seu nadó.

Així els matins sempre comencen bé…

La meva relació amb el cafè va començar a la universitat. Aleshores prenia cafè soluble del supermercat, principalment per mantenir-me despert estudiant a la nit. No m'importava gaire el sabor; el cafè tenia una funció i era mantenir-me despert.

Curiosament, per aquella època també vaig començar a fer jiu-jitsu. Era cinturó blanc i el meu objectiu en cada entrenament era força semblant: sobreviure.

Amb els anys, totes dues coses van anar evolucionant amb mi.

A jiu-jitsu vaig passar de preocupar-me simplement per no perdre el combat a gaudir dels petits detalls: la tècnica, el control, el timing, la pressió… I amb el cafè em va passar exactament el mateix.

Vaig començar a descobrir el cafè d'especialitat, a tastar diferents grans ia interessar-me per l'origen, el torrat, la mòlta i l'extracció, fins acabar comprant-me una Rocket Appartamento.

El més curiós és que en tots dos casos el canvi no va ser tant d'objectiu com de perspectiva. Al principi volia que el cafè em despertés i que el jiu-jitsu m'ajudés a sobreviure. Ara gaudeixo de les dues coses per tot el que hi ha al darrere.

Ja no prenc cafè perquè necessiteu estar despert. Ho prenc perquè gaudeixo preparant-ho, ajustant la mòlta i descobrint com canvia una tassa.

I potser això és el que tenen en comú el cafè i el jiu-jitsu: comences volent simplement fer-ho i, amb els anys, acabes gaudint d'aprendre a fer-ho bé.

El cafè de cada matí és record del meu pare. Cada matí escoltava des del llit com ell a la cuina a les 6 del matí descargolava la cafetera i obria l'aixeta per tirar l'aigua. Després escoltava com la tornava a enroscar i com la tapa queia fent soroll, com si els altres no anéssim a escoltar-lo, i després em tornava a dormir. La seva rutina de cafè al matí era casa, sorollosa, però casa.

Després va passar a ser també la meva rutina de cafè cada matí, uns minuts de calma i silenci, preparant el cafè i prenent-m'ho. Ara ja no hi sol haver silenci, sinó unes mans de 21 mesos que intenten "ajudar-me" a fer el cafè i demanen el seu babyccino, en el que espero recordi com la rutina de la mare als matins.

El cafè ha esdevingut una part imprescindible de la meva vida; un abans i un després, es podria dir. Abans, els dies se'm feien massa llargs i, fins i tot, de vegades avorrits. La meva mare sempre em deia: «El dia que trobis una passió, la vida se't farà massa curta». I així va ser: el cafè va reviure la meva ànima.

Però no només això. S'ha convertit també en un mitjà meravellós per connectar amb les persones que m'envolten: amics, familiars, clients, desconeguts... La gran majoria de la gent que conec pren cafè, i qui no en pren, coneix algú que sí. Per això em resulta fascinant compartir un tema de conversa tan universal. Tot i això, el més bonic de tot és que el cafè també ha reviscut l'ànima del meu avi. Als seus 81 anys, ha recuperat la il·lusió per la vida: ha trobat una activitat constructiva per omplir els seus dies i, a més, el cafè ens ha regalat moltíssims moments junts.

Sempre dic que el cafè uneix. Uneix les persones que comparteixen una tassa i, alhora, les connecta amb tota la cadena de valor que hi ha al darrere: la planta, la terra on creix, el productor, el TORRADORA i, finalment, el barista. I quan la tassa és realment bona, l'impacte emocional és encara més gran. Encara recordo el flat white que vaig prendre en una cafeteria de Madrid on serveixen cafè de NOMAD : va ser la primera vegada que vaig poder distingir sabors naturals al cafè. Pinya, mel i nous. Era un cafè de Tanzània, E.TA.KORO, que segueix sent el meu favorit avui dia.

Aquí va començar aquest viatge sense retorn: la meva obsessió per l'espresso, la meva recerca del God Shot, les nombroses connexions que he anat creant, els incomptables tasts a què he assistit i els primers esdeveniments que he organitzat al voltant del cafè d'especialitat.

Per tot això, dono gràcies al meu gran mestre i mentor, Mario, per haver-me introduït al món del cafè.

Sóc de Veneçuela, un país històricament cafetaler per excel·lència, però la meva història amb ell comença amb la meva Yaya, catalana, que, com molts espanyols, va emigrar durant la guerra o la dictadura posterior. Sempre prenia cafè als matins, amb cada berenar i moltes vegades abans de dormir, sempre fet amb la moka.

Totes les persones comencem a formar els primers records sòlids que perduraran tota la vida entre els 5 i els 7 anys. Un dels meus primers records, al voltant d'aquesta edat, és estar prenent un got de llet al matí i dir-li al meu Yaya, que prenia el seu cafè: "Escolta, a què sap això? Puc tastar una mica?". Al que ella va procedir a fer-me fora al got pràcticament un filet de cafè. Es podrien explicar les gotes, just perquè la llet deixés de ser blanca.

I em va encantar.

Ja després tinc records més sòlids amb 7 o 8 anys, prenent un got de llet amb aquest fil de cafè cada matí, cada berenar i cada nit abans de dormir (sí, abans de dormir). Fins i tot recordo una vegada tenir la meravellosa idea, en veure la meva germana petita prenent el biberó, d'agafar un dels grans, obrir-li una mica més el forat i posar-hi el meu cafè amb llet de les nits. La gràcia va durar un parell de setmanes.

Amb el temps, aquest fil va anar creixent. Amb 11 o 12 anys potser era 1/8 del got; amb 14 o 15, 1/3; als 17 o 18 ja era la meitat. Sempre un cada matí, un amb cada berenar, un abans de dormir cada dia. És clar que no està bé que un nen consumeixi ni un mínim de cafè, però bé, eren altres temps.

Ja fa molts anys que em vaig venir a Barcelona. Vaig ser cambrer durant uns quants anys, i el moment que em donava més plaer, aquell oasi d'uns segons de pau cada tants minuts, en què m'abstraia del caos propi del que és un servei de restaurant, era aquell moment de fer cafè.

Encaixar el portafiltres al molí de cafè, cop a la palanca perquè mola i caigui la dosi, pressionar amb el tamper, encaixar-lo a la cafetera, mentre cau el cafè, servir la llet a la gerra, escumar (el millor moment), servir la llet i muntar sobre el platet.

Clack, tak, grrrrrr, swosh, clack-clack, glooup-glooup, fshhhhhh (pau), ssssss, clink.

Un ritual.



Ja fa uns anys que sóc enginyer de programari i, tot i que ja era al món del cafè artesanal (perquè simplement és infinitament millor), em quedava pendent "pujar el nivell". Em vaig prometre que, així que aconseguís una feina totalment en remot, el primer que faria seria comprar-me una cafetera bona de debò per a casa.



Dit i fet. La condició es va complir, vaig complir la promesa que m'havia fet a mi mateix i em vaig comprar una cafetera Sage.



Així ja fa uns quants anys que compleixo el meu ritual de pau cada dia i recordant-la a ella.

Abans feia els meus dies pel nombre de cafès.

Quan vivia a la Xina, tot anava de pressa. Un al matí, un altre abans de començar a treballar, un altre a la tarda. Els dies més intensos ni tan sols sabia quants n'havia pres. Sempre hi havia una tassa sobre la taula, de vegades ja freda, que acabava entre una trucada, un correu i la tasca següent.

Aleshores, el cafè significava sobretot una cosa: continuar.

Seguir treballant. Continuar parlant. Seguir avançant cap al següent.

Després vaig començar a viure entre ciutats i països diferents.

Canvien els aeroports, els idiomes, els sons del carrer i la manera com la gent habita els seus dies. Enmig de tants desplaçaments, molts costums perden les coordenades.

El cafè, però, sempre hi era.

En un got de paper a l'aeroport, per esmorzar d'un hotel o en alguna cafeteria desconeguda. Moltes vegades, en arribar a una nova ciutat, el primer que feia era asseure'm a prendre'n un. Com si tenir una tassa davant n'hi hagués prou per fer el lloc una mica més comprensible.

Després em vaig mudar a Espanya.

I la meva vida va començar, a poc a poc, a anar més a poc a poc.

Aquí vaig descobrir una cosa senzilla: que es pot prendre un cafè sense estar ja pensant al següent lloc. Que un pot seure i quedar exactament on és.

També vaig començar a beure menys.

Tres o quatre tasses es van convertir en dues. I dues, lentament, en una.

Al principi vaig pensar que només havia canviat de costum. Més tard vaig entendre que potser havia deixat de necessitar el cafè per empènyer-me cap al següent.

Abans, si estava cansada, prenia un altre cafè.

Ara, de vegades tanco l'ordinador i surto una estona al sol.

Abans m'inquietava aturar-me.

Ara començo a acceptar que hi ha tardes que no tenen perquè produir res.

I com menys cafè prenc, més sento que el bec de debò.

Noto el sabor, la temperatura de la tassa, la llum sobre la taula. De vegades a Barcelona, ​​d'altres de camí a la Xina, d'altres en una ciutat on tot just estic de pas.

Una mateixa tassa mai no sap exactament igual.

No perquè canviï el cafè.

Sinó perquè canvia la persona que el beu.

Ara normalment en prenc només un al dia.

Ja no m'ha de despertar ni fer-me anar més de pressa.

Només em regala uns minuts per sortir de tots els meus papers, de la feina, de les ciutats i dels plans.

I preguntar-me:

On sóc ara?

I, sobretot,

continuo estant amb mi?

La meva història comença el març del 2020, quan l'ansietat, la por i la incertesa per la COVID s'estenien per tot el planeta. En aquell moment el món estava paralitzat, la vida era incerta i jo acabava de casar-me amb la meva dona. En lloc de cedir a la por ia l'ansietat que m'envoltaven, vaig desenvolupar un nou ritual i un nou amor pel cafè. Va ser una via d'escapament per a mi i, per dir-ho d'alguna manera, va resultar força terapèutic. Vaig començar investigant sobre el torrat del cafè, aprenent diferents mètodes per preparar cafè de filtre a casa i caient al cau dels molinets, les bàscules i tot el que se t'acudeixi. Fins avui, preparar cafè ha estat una manera d'anar més a poc a poc, gaudir del procés i gaudir de prendre un gran cafè. Gràcies, Nomad , per ajudar-me a trobar la meva passió pel cafè.